Agraeixo els últims comentaris rebuts. Però em sorprèn que als vostres ulls siguin negatius, o quan em parleu em digueu que no em veieu bé a partir del bloc. Per què no? Bé, és veritat que no estic en ple apogeu, però en canvi sí. Un canvi necessari i difícil d'imaginar, està clar, per tothom que no sigui jo, igual que jo no puc mai saber amb detall els canvis que fa la gent.
Gràcies per ser-hi no obstant.
[@more@]
La gent estima al meu voltant. Jo encara en sóc incapaç.
"Tenía una espina en el corazón. Logré arrancarme la espina. Ya no siento el corazón".
[@more@]
Quan? Després. Quan? Encara no. Quan? Més endavant. Quan? Avui no puc. Quan? Després. Quan? Quan acabi tot aquesta època. Quan? Quan? Quan…?
-Adeu.
Però, qua…?
-Adeu.
-[{(Hola?)}]
[@more@]
Trencaré aquest neguit etern quan sigui capaç de dir-te tot el que penso i sento de tu en persona encara que sigui enmig de plors i sanglots per la força que els anys han acumulat dins el meu pit.[@more@]
Equacions sense resoldre són episodis sense tancar. Hi ha episodis vitals que tanquem en un sac, i lliguem, lliguem ben fort per a que no tornin a sortir (fem tanta pressió que el sac es forada i acaben sortint igualment). N'hi ha d'altres que tanquem (o això intentem) però deixem un llaç suau, fàcil de desfer, per si hi ha l'ocasió i la voluntat de reobrir-lo. N'hi ha que no tanquem, i ens incomoden en el dia a dia, perquè no ens deixen avançar, ens confonen, sembren la indecisió en les nostres indefenses consciències.
Sento que la meva vida té una incògnita per a resoldre i m'inquieta. Hi ha qui em diu: i si et planteges que no hi hagi incògnita? Creus que l'has de resoldre ara, aquesta equació? I tenen raó, potser no l'he de resoldre ara, sinó que ara he de repassar operacions més bàsiques.
Fa poc m'ha arribat a les mans tot el tema d'"El secret" (www.thesecret.tv), i n'estic llegint el llibre. És molt interessant i potser em dóna algunes claus per a saber si ara és el moment per a resoldre l'equació que em plantejava al principi.
Una cosa tinc clara, i és que les presses són males conselleres. Ara bé, les decisions no es poden postposar pels segles dels segles, perquè acaben generant angoixa no només a qui en depèn si no al mateix generador. A vegades és millor estirar la tirita de cop. Fa mal, però dura menys. Estirar la tirita poc a poc i recrear-se en els últims trossos de "crosta-carn" és massoquisme. El mètode directe i a priori més "dràstic" no necessàriament implica uns continguts així violents o de confrontació. És simplement un mètode. Després es poden parlar els continguts amb naturalitat. És més adaptatiu. Així no es manté el neguit indefinidament.
I no, més neguit no si us plau! La vida s'ha d'afrontar en positiu. Si s'estima, s'estima, sense por, l'amor (de parella) és cap a una sola persona, no contra ningú. Em sorprenc jo mateix dient això (tinc un expedient gelós), però és que si no no s'avança.
Jo estic obert a qualsevol solució possible i satisfactòria per a la meva equació (sigui ara o no el moment de resoldre-la). Em temo però que de moment no en tinc cap.
[@more@]
Per què complicar-se la vida a vegades i no viure-la tal qual això sí parlant quan toca de les coses que passen expressant-se cadascú lliurement?
Bé. Em serveix de poca cosa tenir una estabilitat a la feina, qui sap si un futur cotxe, alguns amics, si encara no puc treue'm l'espina de la meva vida que porto clavada al cor i que em dol cada dia. Ara ja no és perquè tingui por de perdre, ni ganes de recuperar res. Arriba un moment, quan el dolor és tan gran, que ja es passa, les ganes se'n van, i et preguntes què has estat fent tot aquest temps, sentint-te com en una espècie de llista d'espera (clar que he estat jo mateix qui m'hi he inscrit), un putu plat de segona taula, esperançant-te en alguns moments, sentint-te evitat, i tot això es clava, no es pot viure en un món de fantasia, les coses passen, es claven, i si no es parlen, queden més temps fins que un mateix decideix fer el pas i arrencar-se l'espina, que si precisament fa mal, és perquè és significativa. Si no, no faria res.
El que puc escriure ara és molt diferent del que feia fa uns mesos, malgrat moltes coses segueixin igual. Però la meva determinació de no sofrir més per aquest tema no segueix igual. Ara el que sofreixo és pel dolor que encara hi és i que anirà marxant amb els anys, més lentament o menys.
El temps que cicatritzin les ferides.
La meva "comprensió" cap a determinats fets va sobrepassar els seus límits ja fa anys. No vull jugar més a cuinetes. No vull jugar més a llenguatge correcte. Si hem de parlar, fem-ho des del cor, deixem-nos de floritures, de frases tòpiques i boniques i (falsament)altruistes. Fem-ho des del desig, la passió, el que sentim o sentiem, ràbia, estima, contradicció, ambivalència, i deixem-nos de punyetes de frases de psicòlegs que ja ens etiqueten i ens serveixen d'excusa per a no valorar la feina feta en 10 anys (per exemple "dependències" que ara no són fàcilment demostrables).
Que ja comencem a ser una mica grandets, la vida passa, i les ferides s'han de curar per a seguir vivint amb garanties, i si sóm una mica intel·ligents, podem fer-ho des de la sinceritat i la "no-por". Però que tot el que hi hagi no es quedi enquistat a dins.
Només em queda el dubte de si tot el que estic dient ha de ser un treball individual intern i procurar no liar més la troca. Però la idea del rencor si segueix aflorant és perquè hi ha moltíssimes coses no parlades, que no tenen perquè parlar-se, però que són les que veritablement fan mal.
Mai tornaré a perdre la dignitat d'aquesta forma.
[@more@]
"…Et tenia allí, tan a prop, però no gosava dir res. El meu rostre reflexava un mal dia. Les meves ungles entre les meves dents cruixien a decibels imperceptibles drenant la tensió acumulada, la present i la intuïda.
Et tindré allí, tan a prop, però no gosaré dir res.
Mentre hi hagi ungla hi haurà vici."
[@more@]
Esperança de que la meva vida faci un tomb cap a la calma interior. Esperança de trobar algú, llavors, amb qui compartir els dies d'una forma plàcida i motivant i desfer en col·laboració les pedres que presenta la vida per a tornar-les sorra. Esperança de trobar un nord. Esperança de no dolor. Esperança de recuperar la il·lusió i les energies. Esperança de lluir altre cop per dins i per fora.
"I'll shine again".
(Barkston gardens).
[@more@]
No és cap novetat si dic que segueixo sentint-me perdut. Però últimament he vist els objectius clars a seguir. Reduir la tensió, és obvi. Amb fets pràctics. Ara que per fi tinc certa estabilitat en el món laboral (en una escola de Malgrat de mar fins a final de curs), pot ajudar-me a centrar-me en altres aspectes de la meva vida. Sobretot en aquell que fa referència a acceptar-me i acceptar la meva trajectòria vital; preparar-me per a poder tirar endavant amb garanties una nova vida, encara per descobrir. Tinc ganes de riure i d'estar bé i poder compartir. Viure moments màgics després de tant de temps de sofriment i d'espera estèril. Per què? Per no res. No em tornarà a passar mai més. Mai més.
No val la pena deixar la teva vida per una persona. Quan te n'adones és massa tard i estàs massa embolicat, amb masses problemes sobre el cap, que no saps d'on han sortit, segurament d'estupideses. Un no ha de deixar-se mai de banda. Només així es podrà compartir amb garanties amb una altra persona. Sobretot, anar incondicionalment a la recerca de moments plàcids i agradables, dolços i fàcils. No deixar espai per a les males vibracions. No entossudir-se si aquella persona no ens dona pau. Hem de buscar a qui ens transmeti bones vibracions, energia positivia, amb qui ens sentim a gust al seu costat, de qui la veu ens transmeti calma, així com la presència. Una calma calma. No una calma tensa. Sense pors.
Sempre m'agrada citar els beatles quan diuen: "Life is very short, and there's no time for fussing and fighting my friend; I have always thought, that it's a crime, so I will ask you once again" (We can work it out). (la vida és molt curta i no hi ha temps per a discutir-se ni lluitar; sempre he pensat que és un crim, així que t'ho preguntaré altre cop…)
(the beatles, "we can work it out")
[@more@]
