Un altre divendres al vespre. Sensació de cansament i aïllament. És a dir, la sensació d'aïllament s'accentua. Ahir va ser un dia emotiu. Dos germans amics dels meus pares, i amics meus, acomiadaven el seu pare d'aquest món. Deia l'Albert entre sanglots provocats per l'emoció: "amb 16 anys vas anar a jugar-te la vida, ara amb 90 marxes amb una vida ben jugada". Ahir vaig poder veure de primera mà el que era l'amor per un pare.
A vegades aquesta sinceritat espontània em contrasta amb certs comportaments que veig cada dia; una mica sobreactuats. La veritat és que aquests darrers ni em van ni em vénen. Són criatures amb certa edat. Però conserven aquell cantó de la criatura que no correspon precisament a un comportament social adaptatiu.
Passen les setmanes i la meva sensació és de rapidesa fulminant. Una rere l'altra, no hi ha qui ho pari (l'afecte podria, però primer he de desfer el bloc de gel que duc al pit). És a dir, l'afecte i la sinceritat són el camí per a desfer-lo. La reconciliació també. Avui ho he intentat i he deixat caure llàgrimes. Res tràgic encara que tinc aquest component molt a dins. Més que tràgic, sentit.
[@more@]
