Retorn als sentiments. Període Gassó i Vidal. Ripollet, abril 2007.

Sec al banc de la parada de la rambla Sant Andreu, espero el bus direcció Sabadell. Com sempre se m'ha escapat sense temps de reacció!

[@more@]

Bé, avui era a l'escola, un dia gens dur, i plorava i plorava, entenc que per tot, i a mesura que plorava em sentia millor, i tenia més ganes de plorar, sentia que començava a fer les paus amb la vida, que aviat arribaria quan podria prosseguir sense la connotació negativa d'esperit permanent. Pensava en tothom qui estimo, i sentia que podia fer-ho verdaderament. Recordava fins a l'hipocamp més profund quan jo era un nen de P3 i P4, amb matissos que no havia tastat mai i que m'han sorprès i alhora eixamplat l'esperit. No em sentia ni vell ni jove, em sentia jo, amb un significat a voler dir. He recordat quan els estius eren eterns a partir del darrer dia d'escola, quan era capaç de basar la meva vida en l'estima. Entenc els fragments dels que parla la Noemí. És una manera molt gràfica de dir-ho. És difícil integrar fragments i donar-los un sentit.

Activitat 1. Teràpia:

En una mà de morter fer un allioli (all, oli, ou, xic de sal) i veure com els diferents ingredients, a priori separats i sense sentit, van lligant-se i fent un sol conjunt amb sabor propi.

També realitzable amb altres processos culinaris anàlogs.

tasques:

1- Brainstorming de metàfores.

2- Elicitació de processos.

3- Identificació i expressió de sentiments.

4- Fruïr dels efectes terapèutics i reparadors sense cap més propòsit.

—————————————

Ralentí, fase de reencontre, un dos tres em deixo anar potser peto potser em curo no sé si sóc mig boig tan sols escric. T'estmo com estimo una travesia amb cotxe de divendres màgic entre Sant Pol i Calella en la meva vida immortal. Ets la persona amb els ullets més blaus i més dolços de tot l'univers que conec, que no sé si és petit o gran però té prou espai per a que tu hi siguis, ulls de mar, celles profundes, dents mossegaires, cabell llis com el setí, pell dolça com la mel, cuixes saboroses com un record d'infantesa.

Sóc en un Viena de Sabadell pensant en tu, en mi, en la vida, en l'obertura a aquesta, mentre un empleat peruà m'inquieta passant constantment pel meu costat com si es volgués emportar la safata, i un paio d'uns quaranta i pocs que va amb un de més jove, "rollo" executiu, té la veu calcada al Maragall "ha ha que cabróóóón". Si el sentíssis, si fóssis aquí amb mi, em faries passar vergonya perquè no et podries contenir el riure i semblaria que te n'estàs enfotent "a saco", malgrat els teus intents de dissimular-ho, ara només li faltaria que estornudés o que mogués la boca similar a aquell japonès que vam veure al cine! Ja seria descomunal, per a desovariar-te, que t'hauria de fer aixecar de terra demanant-t'ho si us plau, a la teva edat. Et farien desallotjar el local, quan descobrissis que una clienta taules enllà riu com una gavina (impossible de reproduir amb onomatopeies). Seria un moment etern, on tu i les teves dents guanyarien l'Òscar a la millor comèdia.

Que fóra així per sempre en aquesta ciutat.

Tweet