Dimarts. Els dimarts són de color groc. Fins al moment, un dia actiu, des de la meva visió.[@more@]
Aquest matí he enviat dues samarretes del Barça cap a Anglaterra. Són per a dos nens que aquest passat estiu em van fer recordar l'entusiasme de ser nen i com d'útil és saber conservar part d'aquesta visió a vegades. És curiosa la ruta d'accés fins al fet d'aquest matí. Tot comença una matinada de 2003, no recordo el mes, diria que abril, però tan li fa. Conciertos de Radio 3, a TVE2, (ara per anar bé hauria de ser a la 1 de la matinada, jeje), a les tantes. Descobreixo una cantant irlandesa rossa, amb veu d'àngel. S'acompanya de dos músics més. Es diu Cara Dillon, i al principi penso que és el nom del grup, però investigant per internet veig que és el seu nom propi. Em baixo el seu primer àlbum sencer, i no em defrauda. Música folk amb nous arranjaments, molt relaxant. Entro regularment a la seva pàgina web i participo al fòrum. És així que un dia d'octubre de 2003 rebo un e-mail d'un home anglès, també aficionat a la música de la Cara, que diu que visita Barcelona en pocs dies i em demana locals amb música en directe. Jo li proposo de, juntament amb la meva parella, ensenyar-li la ciutat i trobar-nos per sopar. A principis de novembre coneixem en Barry, és enginyer nàutic i vé pel saló nàutic. Sopem una paelleta al palau de mar. Al cap de mig any, sóm la Noemí i jo qui coneixem a la tercera en discòrdia de tot aquest entramat. És el 8 d'abril de 2004 i seiem en una petita sala de concerts a Pocklington, Yorkshire. Ja fa uns 4 dies que vam arribar a Liverpool i avui mateix hem agafat el tren fins a York, i l'autobús fins aquest poblet. El concert transcorre espectacularment, amb sorpresa inclosa de dedicació de "Black is the colour". Al final la coneixem en persona, a ella i al seu home i teclista, en Sam Lakeman, i altres membres de la banda. El dia següent coincidim esmorzant al bed & breakfast.
En Barry esdevé el meu proveïdor de discos de Cara Dillon, ja que aquí no es venen. M'ha enviat el Sweet Liberty, el segon, i el febrer de 2006 m'envia l'"After the morning", el tercer. De 2004 a 2006, aprofito per a enviar-li música en català i un puzzle de la Sagrada Família (ell assegura que l'acabarà abans que l'edifici real, i té raó).
L'estiu de 2006 hi ha planejat un viatge a les illes britàniques, que finalment faig amb el meu cosí. En Barry ens acull a casa seva, coneixem la seva dona i fills. És un moment especial, un tracte personal i cordial, un ambient immillorable. És aquí quan em sorprenc a mi mateix jugant a futbol en un jardí d'una caseta de fusta a Godshill, Hampshire, amb el meu cosí i dos nens que vesteixen samarreta del Manchester United i l'altre de la selecció anglesa. Llavors es gesta la idea concreta. En Jake vol la samarreta del Barça de casa, la blaugrana, amb el seu cognom a l'esquena. En Lee, de 9 anys, no es queda enrere i vol també una samarreta del Barça. Li plantejo si li sembla bé l'"away kit" i accepta encantat. Ell vol tenir L.Deakin a l'esquena.
Hi ha coses que surten de dins fer-les. Malgrat aquest regal m'hagi deixat sense gaires recursos econòmics, valia la pena fer-lo. Ahir vaig dur a estampar els noms i els números. Aquest matí, he enviat el paquet amb les dues samarretes amb la il·lusió d'un nen.
Després he baixat gran de Gràcia avall, he recordat la nit surrealista de dissabte passant pel carrer Ros de Olano, i he agafat Travessera cap a l'esquerra, vinga recte i recte, cada dos per tres baixant a la calçada i reincorporant-me a la vorera, en el meu estat de capficació i neutralitat aparent. He vist els comerços petits i m'he recriminat no anar més sovint per Gràcia (i ara que hi penso, tros d'ase, si hi vas anar el dissabte!), però tanta gent en poc espai i trànsit m'ha estressat. Al capdamunt del passeig de Sant Joan he recordat quan sortia a córrer fa poc des d'allí fins al zoo i pujava.
La tarda s'ha encetat amb un cafè amb l'Olga, hem metaforat i metametaforat, alhora que comentavem informes d'avaluació. Com passa de ràpid el temps! A dos quarts de sis, ja, la sessió de reforç psicopedagògic. Sovint no me n'adono però l'estrés se m'infiltra per les terminacions nervioses silenciosament. Surto carregat com un cafè, més per l'amargor inherent. Massa estímuls a partir d'aquest punt ja no em fan ser jo, sinó que s'activen els recursos d'emergència: frases recurrents, exigències creixents, argh! Aleix, em pregunto, que pots viure així? Jo ja sé que no, però no trobo encara una altra forma. Haurà de baixar l'inflamació emocional, d'acord, però potser la inflamació només és el símptoma. Segurament la causa de la inflamació és en la manera ja automatitzada de relacionar-me amb mi mateix, de prendre'm les coses, de percrebre, o sentir, o el que sigui, el temps…
He passat d'autoescola. Avui el sentit de la paraula autoescola és diferent: aprendre d'un mateix.
gucci shoes
gucci outlet
louis vuitton shoes