Cada cop veig més posts de companys blocaires queixant-se del servei de bloc.cat, i molts d'ells que, cansats de prémer el botó d'actualitzar la pàgina i fer peripècies diverses, i ja habituats al fet d'haver de lamentar escrits que s'han perdut pels abismes informàtics (com papers que es cauen per ranures impossibles), decideixen agafar el farcell i mudar-se a blogspot o d'altres servidors. Jo mateix m'estic plantejant recuperar el bloc iniciat quan tenia uns anyets menys a blogspot (http://tardaboirosa.blogspot.com) i que va durar poc. Li hauria de treure la pols i canviar una mica els mobles de lloc, i repintar les parets de ben segur, però potser em donaria una agilitat que no tinc aquí (senyors de bloc.cat, si esteu llegint aquest post, reflexionem…?).
Doncs bé, ahir al vespre volia escriure (sí, ho podia haver fet en un altre format i després provar d'enganxar-ho aquí, però no em venia de gust, volia la immediatesa d'escriure i publicar). Eren prop de dos quarts de dues de la matinada quan vaig acabar d'enllestir l'examen d'anglès que avui faran (segurament a desgrat) els meus alumnes de sisè. Ha quedat una petita obra d'art, amb fotos i algun dibuixet. Però les queixes segur que arriben.
Em sentia bastant cansat, sobretot pels canvis d'estat d'ànim en un dia que sofreixo últimament. És com si el meu cap intentés ajustar-se a una nova realitat, a la situació, sortint de l'estat dels últims mesos i intentant preparar-se per a afrontar el present amb garanties.
Així com al matí estava k.o. malgrat els esforços, a la tarda vaig millorar per després tornar a baixar quan era a casa i recuperar-me més tard en sortir, per arribar a casa cap a les 21:00 amb una sensació de benestar produïda per els efectes de l'ibuprofè que m'havia aconseguit treure el dolor de l'esquena, augmentant la meva vitalitat i segregació endorfínica de forma notable.
Segueixo experimentant una sensació personal, que és la de donar-li més importància a la feina (i les possibles conseqüències de no fer-la bé), que no pas a la meva vida personal. Ep! Però que jo no vull que sigui així. He de saber com capgirar el mitjó! Que fer-se gran potser implica agafar més responsabilitats però això no vol dir que haguem de deixar la nostra vida d'oci de banda…És justament una responsabilitat mantenir-la! (o crear-la a vegades, penso en mi).
I aquest matí, després d'haver-me llevat inusualment d'hora, i haver-me dutxat, i havent esmorzat, aniré a visitar l'home de les fotocòpies d'aquí baix (no escric el pseudònim per respecte je je) a veure si m'alegra el matí i ja em permet tenir els exàmens enllestits, fins i tot tenint un temps per descansar abans de dinar a la meva hora, les 12:30 (cap tema d'imitar els costums britànics) per motius d'horaris.
[@more@]
