Per què?

Per què? Per què? Per què??????????

Les coses que no van bé no es poden deixar aguantar molt de temps!! Ara que vaig decidir seguir a www.calaixdetardaboirosa.blogspot.com  , entro a bloc.cat per fer-ho saber als lectors i em trobo una carta de disculpa i de promeses de bon funcionament. Ho sento molt, senyor/a bloc.cat, però espero que entengui que ara ja he iniciat un nou bloc a l’altre servidor i no tornaré enrere, almenys ara per ara.

Així que deixo http://xitus.bloc.cat i passo a www.calaixdetardaboirosa.blogspot.com

Ens veiem allí,

Aleix.



1 comentari

Post que m’hagués agradat publicar ahir a la nit però que no va poder ser perquè el senyor bloc.cat tenia una de les seves lipotímies

Cada cop veig més posts de companys blocaires queixant-se del servei de bloc.cat, i molts d'ells que, cansats de prémer el botó d'actualitzar la pàgina i fer peripècies diverses, i ja habituats al fet d'haver de lamentar escrits que s'han perdut pels abismes informàtics (com papers que es cauen per ranures impossibles), decideixen agafar el farcell i mudar-se a blogspot o d'altres servidors. Jo mateix m'estic plantejant recuperar el bloc iniciat quan tenia uns anyets menys a blogspot (http://tardaboirosa.blogspot.com) i que va durar poc. Li hauria de treure la pols i canviar una mica els mobles de lloc, i repintar les parets de ben segur, però potser em donaria una agilitat que no tinc aquí (senyors de bloc.cat, si esteu llegint aquest post, reflexionem…?).

Doncs bé, ahir al vespre volia escriure (sí, ho podia haver fet en un altre format i després provar d'enganxar-ho aquí, però no em venia de gust, volia la immediatesa d'escriure i publicar). Eren prop de dos quarts de dues de la matinada quan vaig acabar d'enllestir l'examen d'anglès que avui faran (segurament a desgrat) els meus alumnes de sisè. Ha quedat una petita obra d'art, amb fotos i algun dibuixet. Però les queixes segur que arriben.

Em sentia bastant cansat, sobretot pels canvis d'estat d'ànim en un dia que sofreixo últimament. És com si el meu cap intentés ajustar-se a una nova realitat, a la situació, sortint de l'estat dels últims mesos i intentant preparar-se per a afrontar el present amb garanties.

Així com al matí estava k.o. malgrat els esforços, a la tarda vaig millorar per després tornar a baixar quan era a casa i recuperar-me més tard en sortir, per arribar a casa cap a les 21:00 amb una sensació de benestar produïda per els efectes de l'ibuprofè que m'havia aconseguit treure el dolor de l'esquena, augmentant la meva vitalitat i segregació endorfínica de forma notable.

Segueixo experimentant una sensació personal, que és la de donar-li més importància a la feina (i les possibles conseqüències de no fer-la bé), que no pas a la meva vida personal. Ep! Però que jo no vull que sigui així. He de saber com capgirar el mitjó! Que fer-se gran potser implica agafar més responsabilitats però això no vol dir que haguem de deixar la nostra vida d'oci de banda…És justament una responsabilitat mantenir-la! (o crear-la a vegades, penso en mi).

I aquest matí, després d'haver-me llevat inusualment d'hora, i haver-me dutxat, i havent esmorzat, aniré a visitar l'home de les fotocòpies d'aquí baix (no escric el pseudònim per respecte je je) a veure si m'alegra el matí i ja em permet tenir els exàmens enllestits, fins i tot tenint un temps per descansar abans de dinar a la meva hora, les 12:30 (cap tema d'imitar els costums britànics) per motius d'horaris.

 

[@more@]



1 comentari

Regal d’aniversari

-Què vols pel teu aniversari?

-Desitjaria només una cosa: una conversa aclaridora, amb calma, sense por a la por, on ambdós poguéssim expressar-nos amb llibertat, i que servís per acabar amb el dolor. 

Res més…

[@more@]



Comentaris tancats a Regal d’aniversari

divendres nit

Un altre divendres al vespre. Sensació de cansament i aïllament. És a dir, la sensació d'aïllament s'accentua. Ahir va ser un dia emotiu. Dos germans amics dels meus pares, i amics meus, acomiadaven el seu pare d'aquest món. Deia l'Albert entre sanglots provocats per l'emoció: "amb 16 anys vas anar a jugar-te la vida, ara amb 90 marxes amb una vida ben jugada". Ahir vaig poder veure de primera mà el que era l'amor per un pare.

A vegades aquesta sinceritat espontània em contrasta amb certs comportaments que veig cada dia; una mica sobreactuats. La veritat és que aquests darrers ni em van ni em vénen. Són criatures amb certa edat. Però conserven aquell cantó de la criatura que no correspon precisament a un comportament social adaptatiu.

Passen les setmanes i la meva sensació és de rapidesa fulminant. Una rere l'altra, no hi ha qui ho pari (l'afecte podria, però primer he de desfer el bloc de gel que duc al pit). És a dir, l'afecte i la sinceritat són el camí per a desfer-lo. La reconciliació també. Avui ho he intentat i he deixat caure llàgrimes. Res tràgic encara que tinc aquest component molt a dins. Més que tràgic, sentit.

 

 

[@more@]

Comentaris tancats a divendres nit

poema breu

Amb tu

parets de paper

pintades d'acer.

Amb tu,

por a bufar.

(sense tu, també).

 

[@more@]

Comentaris tancats a poema breu

Descripció subjectiva

A Horta hi viu una formigueta. Algú que ha fet i fa, n'estic segur, un treball constant, en tot. Algú que per diversos motius no respon, i sembla que m'hagi esborrat de la seva vida per prescripció mèdica (com si jo fos el causant de tots els seus mals; cosa que no és així). Aquesta lluitadora té els ulls més bonics de tot Horta, les coses com són. També té els pits xicotets més manejables de tota la contrada. Algú que es fa estimar per la seva senzillesa, però que alhora no es deixa estimar. Una curiosa de la música, sempre al dia i a la recerca de grups nous. Una persona que aprendrà a estar a gust amb si mateixa, n'estic segur. Una noia al parc que superarà les pors, si ella ho vol, amb la paraula.[@more@]

2s comentaris

Two of us

Una del "Let it be".

M'encanta, la música, la lletra, la tendresa que desprèn…

Youtube: http://es.youtube.com/watch?v=9HcqW-TDLMk

Two of us riding nowhere
spending someone's hard earned pay
You and me Sunday driving
Not arriving on our way back home
We're on our way back home
We're on our way home
We're going home

Two of us sending postcards
writing letters on my wall
You and me burning matches
lifting latches on our way back home
We're on our way back home
We're on our way home
We're going home

You and I have memories
longer that that road
that stretches out ahead

Two of us wearing raincoats
standing solo in the sun
You and me chasing paper
getting nowhere on our way back home
We're on our way back home
We're on our way home
We're going home

You and I have memories
longer that that road
that stretches out ahead

Two of us wearing raincoats
standing solo in the sun
You and me chasing paper
getting nowhere on our way back home
We're on our way back home
We're on our way home
We're going home
We're going home

[@more@]

1 comentari

A on, sense afecte?

Enlloc. Per això ens sentim tan impotents quan ens sentim enrabiats contra el món, perquè tot sembla anar malament, perquè posem de la nostra part i no rutlla. I no podem recuperar la capacitat de sentir afecte, donar-lo, rebre'l…El reprimim per por? El desestimem perquè ens han ferit en un passat? Ens fa por tornar a entrar al joc? Però si es mira el món sense afecte, és com circular sense motiu, sense significat, sense rumb, sense sentit de viure…I això fa mal, a l'esperit, i finalment al cos.

Com actuar? Senzill de dir però difícil de fer. Prou. Prou de lamentar-se. Mirar sense por els fets, els esdeveniments. Ja no hi és. Ja no t'estima (o si ho fa, no ho diu: a efectes pràctics, no t'estima, perquè si ho fés, t'ho diria).

Ens és tan difícil trencar amb el passat, malgrat sabem que no en treurem res de positiu d'aquest. Però perquè fa por la novetat? Perquè és l'evidència de trencar un vincle. Un vincle que ens fa patir, i del que no volem sentir els efectes negatius, però que en canvi evitem trencar. Mirat així, quina explicació té? La nostra feblesa…? Segurament una situació nova serà aire fresc per la nostra vida. Els canvis ho són. Coneixements nous, compartir vivències, maneres de veure la vida. Maneres de ser. Després, triem. 

[@more@]

Comentaris tancats a A on, sense afecte?

No need to argue

 

NO NEED TO ARGUE – THE CRANBERRIES (1994) 

There’s no need to argue anymore
I gave all I could
But it left me so sore
And the thing that makes me mad
Is the one thing that I had

I knew, I knew, I’d lose you
You’ll always be special to me

And I remember all the
Things we once shared
Watching tv movies on
The living room armchair

But they say it will work out fine
Was it all a waste of time
Cause I knew, I knew, I’d lose you

You’ll always be special to me

Will I forget in time
You said I was on your mind
There’s no need to argue
No need to argue anymore
There’s no need to argue anymore
Special

No fa falta discutir-se més

Vaig donar tot el que podia

però em va deixar molt adolorit 

I allò que em torna boig…

és l'única cosa que tenia

Ho sabia, sabia que et perdria;

sempre seràs especial per a mi.

I recordo les coses que vam compartir

veient pel·lícules a la tele des del sofà de la sala d'estar

Però diuen que anirà bé…

O va ser tot una pèrdua de temps?

Perquè sabia, sabia que et perdria…

Sempre seràs especial per a mi.

Oblidaré amb el temps,

que vas dir-me que era al teu cap?

No fa falta discutir-se

No fa falta discutir-se

mai més…

(especial)

 

youtube: http://es.youtube.com/watch?v=MEaxoSMUgXI

[@more@]

1 comentari

Silenci?

Shhh. O millor, xxxst. Una xeix com Aleix i com Xitus.

Els dies passen i ja no espero res de tu. No vull més silencis. M'entristeixen.

Vull diàleg, alegria, vida, projectes, il·lusió…

Sempre ho he volgut.

 

Aleixet meu com t'has quedat…Sense cap fulla, sense cap fulla…

 

[@more@]

Comentaris tancats a Silenci?